Aquesta vivenda s’adapta, d’un mode gairebé orgànic, als condicionants capritxosos que li imposa la normativa i als condicionants incontestables que li imposa la natura.
Contràriament al què indiqui la realitat comercial, situar-se tan a prop de la mar no tot sol aporta avantatges. La salinitat menorquina i la línia de costes són enemics molt durs. Aquesta i els retranquejos d’un parcel·lari irregular determinen les dimensions i la forma de l’edificació.
Els propietaris són uns enamorats del tipisme d’aquesta àrea del sud illenc i uns profunds coneixedors de la severitat del sol de ponent estiuenc, que obliga a la gent a defugir-lo muntant improvisats i també típics salons exteriors amb meravelloses vistes cap als cotxos aparcats.
La casa, sense renunciar als principis estètics de la zona, es buida a la façana nord proporcionant un pati de capvespre, privat, protegit, vinculat als dormitoris dels habitants, donant-lis mar als qui no l’haurien de veure i duent el llum serè al cor de la vivenda. Aquest mòs perfora el terreny i crea un soterrani. El pati de la planta baixa és també aixopluc de l’accés al nivell inferior.
Mentrestant, retallada per la línia de costes, la façana ponent, que voldria ser tot Mediterrani, ha de ser capaç de tancar-se per a sobreviure.
